El Triangle
Any 16, Núm. 757. Del 12 al 18 de desembre de 2005
A la cantonada
Sortida d'una novel·la de John Fante o d'un conte de Grace Paley, Rachel Arieff és una noia nord-americana, actriu i música, que es va casar amb un català ben estrany, un paio que viu pel rock and roll, les playmates de sèrie B i els ninots de la Guerra de les Galàxies, però això forma part de la seva vida personal. El cas és que la Rachel és una actriu que no necessita més companyia que el seu talent; encara que de vegades es fa acompanyar per músics i altres homes del món de l'espectacle, la seva feina es basa en la interrelació amb el públic i en la seva pròpia logolalia. El seu és un discurs extremista, aparentment caòtic, crític, escèptic, on els valors tradicionals fan figa dos minuts després que ella surti a escena. Domina l'escenari amb una actitud que fa pensar en un encreuament entre Lenny Bruce i Doris Day.
Presenta el seu darrer espectacle, Cómo ser feliz todo el tiempo, [el último jueves de cada mes] al Teatre Llantiol de Barcelona. La Raquel hauria de ser una estrella de la televisió, si es que algun dia la televisió local canvia pubilles amb veu de poble per dones amb veu pròpia, o si l'estatal canvia merda per enginy. Té un rostre bonic i dolç, i hom la imagina tastant el pastís de poma de la tia Patti, però de sobte es caga en la seva tia, en la nostra i, sobretot, en Bush junior, el seu president. Però té el do de l'encert: no vomita consignes fàcils, sinó que més aviat es perd en un món molt particular que atrapa des del primer moment. I compta amb el públic.
Els dilluns, un dia abans de la seva posada en escena al Llantiol, anima les nits de la sala Sidecar de la Plaça Reial amb un antikaraoke on el més penjat pot somiar amb ser Mick Jagger durant tres minuts. No us la perdeu. Té conya que sigui una americana qui vingui a donar color a les nits de la ciutat. Té conya i ens agrada, perquè Barcelona és ciutat oberta de veritat, o si no que li ho diguin a la Raquel i a la seva legió d'aficionats freaks.
-Magda Bonet
|
